Inici

CONCLUSIONS



La literatura en definitiva, va ser una de les armes que tots aquells que desitjaven el retorn a la democràcia i a la llibertat van fer servir per combatre el règim franquista. Malgrat que el teatre va ser profundament afectat per la censura i és l'últim genere a revifar, la resta de gèneres progressivament van sent cultivats i fins i tot tolerats així com el règim s'anava esgotant.

Els autors troben la manera de denunciar els abusos i les contradiccions del règim dictatorial, tot reflectint la realitat del dia a dia. Estiguin o no implicats políticament, tots comparteixen la recerca de la llibertat i el retorn a la democràcia. La manera en què ho fan dependrà del gènere que cultivin, del moment en el que escriguin i del seu estil propi de vindicació.

A continuació, a mode de resum, es presenten els tres principals gèneres amb les seves característiques bàsiques.

Pel que fa a la narrativa, es poden distingir dos grans corrents:

  • rodoreda.jpg
    Mercè Rodoreda
    Novel·la psicològica
    : se centra en l’anàlisi del món interior i la vida moral d’un personatge. Mercè Rodoreda n'és el màxim exponent, i és considerada com la narradora més important de la narrativa catalana contemporània.


  • villalonga.jpg
    Llorenç Villalonga
    Novel·la realista
    : utilitza un narrador que explica els seus records de fets viscuts o un narrador més testimonial que denuncia la realitat del moment. Villalonga, Manuel de Pedrolo. D'aquests dos, Villalonga és el principal representant de les Illes Balears, amb una obra que critica obertament l'aristocràcia mallorquina.



Salvador Espriu
Salvador Espriu

Quant a la poesia, cal destacar que, va ser de gran importància durant la postguerra. Entre els seus majors exponents trobam Salvador Espriu que composa una poesia en la qual exigeix al règim dictatorial que avanci cap un canvi a favor del diàleg, la pau i la llibertat. Tambésón importants altres autors com Josep Carner, Carles Riba en la primera etapa, i posterioriment i juntament amb Espriu, Pere Quart.





En l'àmbit de l'escenari i l'art dramàtic, el teatre en català es veié obligat a emmudir, ja que les representacions en llengua catalana foren prohibides i la producció teatral fins l'any 46 és pràcticament nul·la.
l'escena teatral en català queda buida.
l'escena teatral en català queda buida.


En la dècada dels 50, la situació a poc a poc s'anà fent mes permissiva.

El teatre realment recupera la veu a partir del 1955, moment en el qual es comença a gestar un teatre independent, més d'acord amb el model europeu. A les Illes i al País València, el teatre no té un panorama tan ric. En el cas del segon territori, no és fins la dècada dels 70 que no s'inicia aquest corrent de teatre independent.

Com a principals autors d'aquest període destacaren Josep Maria de Sagarra i **Carles Soldevila** o també Santiago Vendrell.