Inici

LA POESIA DE POSTGUERRA

Durant el període de postguerra la poesia tindrà en les lletres catalanes una funció d'identitat, com a gènere representatiu de les essències nacionals en un moment en què aquestes de nou estaven amenaçades per la imposició de la llengua i la cultura castellana. El seu caràcter autònom i subjectiu, i les dificultats editorials per raons de mercat i de censura que presenten la narrativa i el teatre potencien aquest fet.

Els estudis historiogràfics han establit una periodització de la postguerra en tres etapes: la postguerra immediata (1939-1945), la primera consolidació (1945-1959) i la segona consolidació o desarrollismo (1959-1970). Aquesta periodització general pot resultar també operativa per a la historiografia literària si és aplicada amb una certa flexibilitat. Aquí ens limitarem als dos primers períodes.
  • LA POSTGUERRA IMMEDIATA

Carles Riba
Carles Riba

L'exili va ser, en aquesta primera etapa, la vessant més important, dinàmica i creativa de la literatura catalana. La consciència de representar la pàtria aniquilada per la repressió feixista va fer que es desplegués una gran activitat, concretad
carner.jpg
Josep Carner
a en la creació d'editorials, certàmens literaris i revistes, entre les quals destaquen Quaderns de l'exili (1943-1947), Lletres (1944-1947) i Pont Blau (1952-1958). És també en l'exili americà on es publiquen els dos llibres de poemes més importants de la immediata postguerra: Nabí, de Josep Carner (1941) i Elegies de Bierville, de Carles Riba (1943). En ambdós casos, es perpetua el codi postsimbolista heretat del noucentisme. No en va estem parlant del màxim representant poètic d'aquest moviment -Josep Carner- i del més avantatjat dels seus epígons -Carles Riba. Nabí reelabora el tema bíblic de Jonàs, que adquireix en la virtuosa ploma carneriana matisos metafísics i existencials. És, a més, com l'Ulisses d'altres poetes exiliats, el símbol del pelegrí sense pàtria. Les Elegies de Bierville, per la seua banda, desenvolupen de manera més explícita el tema de l'exili, conferint-li una dimensió religiosa i humanística.

Aquí teniu alguns exemples de pàgines sobre aquestes dues obres amb fragments de poemes, ja sigui recitats o escrits:

NABÍ de Josep Carner
ELEGIES DE BIERVILLE, de Carles Riba


  • LA PRIMERA CONSOLIDACIÓ




Salvador Espriu
Salvador Espriu

La menor pressió de la censura hi fa possible l'aparició d'una literatura de caràcter més realista. En l'àmbit
Pere Quart
Pere Quart
català la censura idiomàtica comença
a alçar-se, encara que amb algunes restriccions: no es permeten ni traduccions ni revistes d'informació general o literària. Per això, les tres principals revistes literàries de l'època -Ariel (1946-1951), Antologia (1947-1950) i Dau al set (1948-1951)- s'editen de manera clandestina. Cadascuna d'elles representa una tendència estètica determinada: Ariel és la continuadora del m
odel postnoucentista representat per Carles Riba, que es convertirà en la figura emblemàtica del període, i exercirà un important ascendent retòric sobre autors de la generació de la Guerra Civil com Salvador Espriu, Joan Vinyoli, Rosa Leveroni, Joan Teixidor o fins i tot Agustí Bartra. La revista Antologia propugnarà una línia més innovadora i Dau al set donarà cabuda a les propostes més avantguardistes. De manera paral·lela a l'extinció de la clandestinitat i al progressiu retorn dels exiliats, la literatura de l'exili perdrà protagonisme.

És també als anys cinquanta que la poesia social emergirà en les lletres catalanes i poc a poc ocuparà, ja als seixanta, el centre del sistema poètic. Les seues primeres manifestacions daten de mitjans de la dècada del cinquanta: La Rambla de les flors, de Jordi Sarsanedas (1954) i Poemes de la nit (1955) de Joaquim Horta. La canonització del repertori realista es produirà a inicis de la dècada següent, amb la publicació en 1960 de dos llibres d'autors ja consagrats: La pell de brau de Salvador Espriu i Vacances pagades, de Pere Quart. Hi ha, a més, el fet determinant de la mort de Carles Riba el 1959, presa sovint com a data emblemàtica de l'acabament de l'hegemonia postsimbolista. Fins i tot poetes tan emblemàtics d'aquesta tendència com Joan Vinyoli, assagen un canvi d'orientació cap a un major realisme, amb llibres com Realitats (1963). També el 1963 apareix l'antologia Poesia catalana del segle XX, a càrrec de Josep M. Castellet i Joaquim Molas, el pròleg del qual estableix les bases programàtiques del que anomena «realisme històric» i atorga a la nova estètica una irrefutable sanció teòrica. En l'àmbit cultural, això es tradueix en una major llibertat d'expressió, sempre tutelada per la censura, que fins al final de la dictadura franquista va exercir zelosament el seu paper. A les obres d'Espriu i Quart se sumen les d'autors valencians com Lluís Alpera o mallorquins com Miquel Bauçà, i un nou text de Castellet, Poesia, realisme, història, de 1965, reforça les bases programàtiques del moviment.

Aquí teniu exemples de poemes d'aquestes dues obres emblemàtiques:

LA PELL DE BRAU, de Salvador Espriu
VACANCES PAGADES, de Pere Quart

Si voleu cercar més poemes i, a més a més, escoltar-los musicats podeu visitar el següent enllaç: Música de poetes.


Bibliografia:

http://www.lluisvives.com/portal/poesiacatalana/ptercernivel.jsp?conten=presentacion
http://www.youtube.com/watch?v=piEpDMROq3I&feature=youtu.be
http://www.mallorcaweb.com/magteatre/riba/elegies.html
http://www.epdlp.com/texto.php?id2=486
http://www.quimcardus.cat/2007/11/vacances-pagades-pere-quart.html
http://www.uoc.edu/app/musicadepoetes/servlet/org.uoc.lletra.musicaDePoetes.Inici